Fantasma de la nit, esclava de l'amor en flames, tú que estás més enllà de la por i la mort, més enllà de la desidia, més enllà de la solitud, sirena callada, que mira absent, que trenques l'aire a riallades, que beus, que somies, que vius, que cremes com carn de cendres que haurà de bufar el vent, com carn que no han de tastar els cucs.
Tú que ets el dement i la demència, el seny desmembrat, la realitat que queda més enllà de la pell i les seves defenses, al fons del silenci, en l'últim confí de la paraula que amaga l'única veritat que batega en la sang que ens rega i ens engendra, en el sexe últim; ocell fugisser d'ombra i desig, oníric símbol i realitat equívoca; jo t'he vist, no ho dubtis, ho juro, jo he escoltat els teus passos en la matinada, i sé que existeixes, revelat sé que passes, et sento, com recorres la meva pell en un calfred, fugaç figura a la ràfega del cotxe que passa, irredempta dama de la ciutat nocturna, quan el teu infinit cumpleixi i la teva hora arribi, només tú hauràs de ressorgir per sobre de la incandescent pira de la teva ànima.
