No m'importa morirme, algunes vegades és gairebé un desig irrefrenable. Quan la nit s'allarga i les mirades aquoses d'altres mons enfrontats s'ofeguen en l'oceà del teu estatge, i l'alcohol festeja els cossos, i les paraules són pa que es comparteix i es degusta amb els mateixos versos de llengües i saliva. No m'importa morirme llavors, en les excelses cadències de l'avenc, quan tot és foscor i els cors bateguen com cuques de llum en suspens. És llavors quan més viu m'assec, quan crido tot el silenci que nia en les escletxes dels meus dies, i aquests s'alliberen i s'insuflen com pulmons oblidats, i torna una vegada més l'olor a mantega d'antics matins, i l'irresistible amor pels terrats.
No m'importa morirme de tant en tant, i suposo que això no deu ser dolent sinó tot el contrari. No està malament morir-se de tant en tant, , morir-se de poc, per anar renaixent així, com qui no vol la cosa, com la llum que entra cada dia per la mateixa escletxa, de la mateixa persiana, de la mateixa balconada, il·luminant la mateixa parpella meravellosa que un cop vas poder ser tú i que potser ho vas ser i ja no importa; i jo al teu costat, amb el meu cos abraçat al teu, així tan simple, sense més metàfores que la nuesa i el sexe, i el somni i l'orgasme, i la pau i l'extasi, i així com tú, la llum també, jo sobrevivint-me.
No m'importa morirme algunes vegades, i tornar a despertar i seguir sobre el mateix vers gronxat pels dies inventats que em sostenen per a no caure, en algun paisatge perdut de la meva pròpia biografia, a la qual algun dia deixaré òrfena de pare i mare.
La mort és un secret inconfesable que només coneixen els morts, encara que només nosaltres podem jugar-la, reptar-la fins a seixanta vegades per minut, la sort dels daus també està en la mà de qui els tira.
